RONDALLA

LES TRES LLIMES DE L'AMOR

Això diu que era un rei que tenia un fill. Una nit, el fill va somniar amb una xica guapíssima i va decidir anar a buscar-la. Li va dir a son pare que se n'anava a buscar món a veure si trovaba a eixa xica guapa dels seus somnis. Son pare li va dir que ell era ric i no necessitava anar-se'n a cap lloc, ja que al seu regne tenien de tot. Però el fill, que era molt cabut, va contestar que era precís, perquè ho havia somniat i havia d'anar-se'n. i així ho va fer.

Va agafar un cavall i va eixir de sa casa. Quan ja portava una estoneta es trobar amb una velleta, que resulta que era la Mare de Déu! Aquesta dona li va preguntar:

- On va, bon germà?

I ell li va contestar, dient-li:

- Me'n vaig a buscar a una xica que he somniat que és molt bonica i necessite trobar-la.

Aquesta velleta li va dir:

- Bé, doncs pren aquestes tres llimes, parteix-es quan veges una font d'aigua al camí i veuràs com t'apareix. Ara, ves amb cura, i si et demana aigua, dona-li de beure de seguida, és molt important.

El jove li va donar les gràcies i se'n va anar a continuar el su camí.

Va aplegar a un lloc on hi havia una ombra molt gran, feta per un garrofer, i baix d’ell hi havia una font on eixia l’aigua molt fresqueta. El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer. Va partir la primera llima i de sobte li va aparèixer la jove del seu somni, preciosa com cap altra. La xica li va demanar de beure i ell, mirant-la mirant-la, es va quedar bocabadat, no va saber respondre, i la jove va desaparèixer al tocar la campanada de les dotze.

Va continuar el seu camí i va parar a una altra font, on hi havia un altre arbre de les mateixes característiques de l’anterior. Aleshores, va partir l’altra llima i li va tornar a aparèixer la mateixa xica guapa d’abans. La xica li va demanar de beure i ell, mirant-la mirant-la mirant-la, sense adonar-se’n de res, li va tornar a desaparèixer.

El jove va pensar que ara ja no li tornaria a passar el mateix, va continuar caminant i va tornar a topar amb una altra font on hi havia una basseta al seu voltant. Va agarrar un gotet que hi va trobar per allí prop i va encetar la llima, la va partir i li va tornar a eixir la xica guapa. La xica li va tornar a demanar de beure i ell de seguida li va donar l’aigua que tenia al gotet. I la xica es va quedar allí. El jove li va dir que pujarà dalt de l’arbre tan gran que hi havia al darrere la font, i ell anava mentre al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove, i després es casarien els dos. I així ho van fer. Però mentre la xica estava allí dalt va anar una criada lletgíssima. Mireu si era fea que la seua ama li deia la "mulata fea"! però mentre agarrava aigua de la font es va veure reflexada per l'aigua i es va veure ben bonica. Però no era ella, sinó la jove que estava dalt de l'arbre. I en això que va començar a pensar:

- Però, com pot ser possible que la meua ama em diga la "mulata fea" si jo sóc ben guapa?

I de la malícia que li va agarrar va trencar el cànter. I en aquell moment va alçar el cap i va veure la jove ben guapa que estava dalt de l'arbre, i li va preguntar què feia allí. Ella li va respondre que estava esperant el fill del rei que havia anat a portar-li roba per a vestir-se i casar-se amb ella. aleshores, l'altra xica va prendre cels, i li va dir que amb eixe pentinat que duia no anava bé. Li va dir que si volia ella li'l feia, i la jove ho va acceptar. Per tant, la "mulata fea" va pujar a l'arbre, i pentinant-la pentinant-la, li va clavar una agulleta de cabet, a posta, al cap, i la jove es va convertir en un colomet. I el colomet va començar a volar. L'altra, la criada lletja, es va quedar allí asseguda, esperant el fill del rei.

      Quan va arribar el xic, es va quedar mirant-la i va pensar que com podia ser que abans l'hagés vista tan bonica i ara la vera tan lletja. Però ara jo no podia fer res perquè ja li havia dit que anava a casar-se amb ella, i com príncep que és, ell compleix les seues promeses. Així que se la va emportar al seu palau i es van casar.

Quan ja feia algun temps que estaven casats, un dia les criades que estaven cuinant van veure a un colomet blanquet molt guapet que va entrar i va dir:

- El rey se ha casado con la mulata fea! El rey se ha casado con la mulata fea!

I de seguida se’n va anar volant. Però no li van donar importància. A l’endemà, va tornar a passar el mateix, i així tres dies seguits. Al tercer, van anar a dir-li-ho al rei. El rei va respondre que quan tornara que tancaren les finestres, que l’agarraren i el mataren. I així ho van fer. Però se’n van anar a l’hort a matar-lo i va vessar tres gotetes de sang.

Al cap d’uns dies van anar a segar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va anar fent-se gran molt ràpidament. Les criades li ho van dir al rei i ell va contestar que regaren i tingueren cura d’ella i que no patiren gens. Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grans i grosses. I les criades les van servir a taula. Com era normal, el rei tenia un got d’aigua davant seu, com li’l posaven sempre. Va partir la llima i de sobte li va aparèixer aquella xica guapa que ell havia somniat. La jove, com sempre, li va demanar de beure i ell de seguida li va donar un glopet d’aigua. La xica no va desaparèixer i es va asseure al seu costat. Però el rei tenia molts dubtes del que estava passant. aleshores, va dir a tota la teula que cadascú havia d'anar contant la seua vida. Va començar a contar-la la jove bonica. Ella va dir que havia eixit d'una llima i mentre esperava el fill del rei per a vestir-se i casar-se, va pujar una xica a pentinar-la i li va punxar al cap amb una agulleta i, aleshores, es va convertir en un colomet. El rei va dir:

- Molt bé, doncs ara continuem amb qui estiga al teu costat.

         I allí estava la seua dona. Ella va haver de confesar i va dir que el que deia la xica era la veritat i que ella havia sigut eixa "mulata fea" que havia punxat la jove.

Aleshores el rei va dir que a partir d’aquell moment la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes, que era a qui realment ell volia, i la seua dona, la “mulata fea”, seria castigada per haver-li enganyat. Així que va ser arrossegada pels cavalls i ell va viure ben feliç amb la dona eixida d’una llima.

La rondalla està acabada

si voleu mengeu la torrada

si per cas no us agrada

tireu-la dalt la teulada.

RONDALLA

Les set germanes

Va haver-hi un temps en què recorria els pobles de la comarca d’Alacant un home roí i mala persona a qui tot el món tenia molta por, principalment els xiquets.Aquest home, del qual ningú no sabia ni el nom ni d’on venia, era anomenat per tots de diverses maneres:adés Pare Llop, adés Puto Vello bé, d’una manera mes senzilla li deien “l’home del sac”.

El seu aspecte era inconfusible: molt alt i un poc vell, la cara barbuda i rogenca, i els cabells blanquinosos i rebolicats. Anava, tota la roba despentolada, amb un capell de palla molt gran i un serró molt gran penjant-li del muscle. Anava pels pobles demanant almoina i les dones més li’n donaven per por que no pas per caritat.

En un d’aquestos pobles vivia una dona viuda amb set filles, l'última de les quals era coixeta.

La mare i les xiquetes vivien tranquil·lamenti sense patir estretors econòmiques, per tal com la dona era una pastissera excel·lent: els seus bescuits i les seues pastes se les disputaven tots, fins els senyorets d’Alacant.

Tots els matins, quan la dona pastava, encara no havia tret les pastes del forn, i ja preguntava a les filles:

-Filles meues, què voleu que us faça?
I les xiquetes contestaven tot cantant:
-Mare, mare, a mi un rotllet.
-Mare, mare, a mi una coqueta.
-Mare, mare, a mi una treneta.
-Mare, mare, a mi una barqueta.
-Mare, mare, a mi una bambeta.
-Mare, mare, a mi un bescuitet

La coixeta, que era la més petita de totes, deia sense precisar:
-Mare, mare a mi també.

I naturalment, la mare els feia tot el que elles li demanaven.

Tots els dies les xiquetes anaven a costura i a la vesprada, quan n’eixien, corrien i jugaven pels bancals que hi havia a les afores del poble. Enmig d’un d’aquells bancals hi havia un gran cirerer que estava carregat de cireres. Ja us podeu figurar quin goig: les xiquetes pujaven dalt de l’arbre per menjar-ne sense problemes, ja que aquell cirerer no era de ningú.

I va ser el cas que, una vespradeta que eren totes allí, dalt de l’arbre,vaaparèixer el Pare Llop carregat amb el sac i el serró. Quan les va veure, arrancà a córrer cap a elles tot fent uns crits que podrien espantar els més valents. Totes van fugir excepte la coixeta que sense ningú que la baixara es va quedar en el cirerer. El Pare Llop la va agarrar i, ans de ficar-la dins el serró, li digué amenaçador:

-Ara anirem de casa en casa i, quan jo t’ordene “canta cantaserronet, si no, et pegaré un cascarronet”, tu hauràs de cantar una cançó que jo t’ensenyaré.

D'aquesta manera recorrien tots els pobles per demanar almoinai, quan arribaven a la porta d’una casa, el Pare Llop deia a la dona que s'espantava només de veure'l:

-Dona, em dona una monedeta i li cante una cançoneta?La dona, tota temorosa, solia respondre:
-Vaja...bé!
 

Aleshores se sentia la veuota del Pare Llop que ordenava:
-Canta, canta, serronet, si no, et pegaré un cascarronet!
I la coixeta cantava:

Açò eren set germanes
que al cirerer m'han deixat
ha vingut el Pare Llop,

dins del serró m'ha tancat.

No cal dir que, quan acabava la cançoneta, les dones exclamaven un “oi!”ple de temor i , tot compadint-se de la pobre i misteriosa víctima, donaven una moneda a l’odiat vell.

Això s’esdevenia tots els dies, i d’aquesta forma va passar l’estiu, la tardor i, fins i tot, va acabar l’hivern. Havia transcorregut prop d'un any i la família de la coixeta ja l’havia donada per perduda quan, un diumenge el Pare Llop, que ja no recordava de quin lloc era la xiqueta, va tornar al poble on l’havia capturada. Per sort, la primera casa amb què es va topar va ser la de la mare i les germanes de la coixeta.

Tot desconeixent aquesta circumstància, el Pare Llop va trucar a la porta de la casa; i ja anava a començar la tonadeta, quan sentí que les campanes de l’Església tocaven a missa. El Pare Llop va pensar d’anar-hi per tall de demanar a la porta del temple, però, com que devia haver-hi molta gent, va decidir de deixar el serró a la dona, la mare de la coixeta:

-Escolte, puc deixar el meu serró aquí per anar a missa?

-Deixe’l darrera la porta- va respondre la mare.

La casualitat, la fortuna o la providència van fer que just en aquell moment, la mare pastava i deia allò de:
-Filles meues, què voleu que us faça?
 

Per ordre, i de la forma que ja sabeu, les filles li demanaven el que volien fins arribar a l'ultima I de sobte, es va sentir una veu que feia:

-Mare, mare a mi també!

-Xiquetes, heu sentit? –digué la mare-. Sembla la veu de la coixeta que ix d’aquell serró.

Corrents, obriren el serronet i van trobar a la coixeta que, molt feliç, es penjava del coll de sa mare. S’abraçaren, es besaren i la dona va fer el bescuit més gran de tota la seua vida. En acabar, la mare prengué el serró i va ficar dins un cusc que hi havia al jardí.

El Pare Llop va tornar de missa i quan arreplegà el serró i s’en va anar a una altracasa a demanar almoina. Quan va dir la frase que solia – “Canta, canta, serronet, si no, et pegaré un cascarronet”-, va trobar que el serró no cantava. Aleshores, tot enfadat, va alçar el serró i li va pegar, amb fúria, un bac en terra. Llavors, totes les abelles van eixir i el van unflar a picotades. Finalment, vingué l’agutzil i se’l va emportar.

I des d'aquell dia es va acabar la por que tots li tenien al Pare Llop. Tan sols en queda el record i, de vegades, se sent dir a alguna mare:
-Xiquets, sigueu bons no siga cosa que vinga el Pare Llop i se us emporte


Fi