Qui som?

Hola lectors i amants de la literatura, som Alicia Cifuentes, Amparo Ferri, Andrea Teruel i Marta Vilar.

En aquest blog anirem publicant diferents entrades sobre la literatura i el fet literàri, així com els diferents gèneres literaris i les seues aplicacions tant en literatura infantil com juvenil.

Autobiografia literària

Marta Vilar Meneses

Respecte a la meua autobiografia literària diré que vaig començar al món de la lectura des dels meus inicis de vida. Els meus pares em llegien contes per a dormir totes les nits i jo els escoltava molt atentament fins que, finalment, em quedava dormida. D’aquesta forma va ser com vaig introduir-me en aquest encantador ambient literari.

El meu llibre preferit era Grim, J i G (1284) El flautista de Hamelín. Sempre volia que mel contaren i mai em cansava de sentir-lo. Aquesta història em transmetia molt, ja que des de molt xicoteta m’havia agradat la música. D’aquesta forma vaig crear un vincle entre la literatura i la música on posteriorment vaig continuar els passos del flautista, i actualment, sóc flautista.

Quan tenia entre 9 i 12 anys m’agradava molt llegir Pilkey, D (2005)El capitán calzoncillo. Madrid: El barco de vapor i  Knister, J (2004)Tina Superbruixa. Barcelona: Brúixola.

Aquest primer és una col·lecció de llibres d’humor de Dav Pilkey, els quals tractaven sobre un tema principal: dos xics de 7 i 9 anys que inventaven les seues pròpies histories sobre un superheroi anomenat El Capitán Calzoncillos, qui estava basat en el director del seu col·legi. D’altra banda, Tina superbruixa, que és una traducció de Kika Superbruja, tracta sobre una xiqueta que li agrada molt fer encanteris i de vegades té conseqüències inesperades, com per exemple en el meu preferit es llegia un llibre i apareixien Don Quixot de la Manxa i tots els seus companys per art de màgia a la vida real i havia de solucionar el problema fent-los desaparèixer.

Com es pot comprovar, la meua afició quan era més menuda era als llibres que m’agradaven i eren entretinguts, en aquest cas, d’humor i bruixeria. Però segons avançaven els anys els meus gustos anaren canviant i em decantava més per llibres de ficció i d’aventures.

Al meu poble, Aldaia, hi ha un concurs anomenat Cristòfol Aguado que consistia en que tots els alumnes del poble podien escriure una poesia, teatre o novel·la inventada i a continuació, amb total confidencialitat sobre el nom de l’autor, es repartien els premis. A més, anualment es publica un llibre recopilant els diversos escrits guanyadors. Aquesta iniciativa em pareix molt original i molt productiva, ja que els alumnes deixen volar la seua imaginació i inventen allò que ells volen. A més, mitjançat aquest concurs es poden descobrir nous escriptors que poden arribar molt lluny.

A l’institut havíem de llegir diversos llibres per curs, i encara que no ens agradaren havíem de fer-ho. Açò va continuar fins a batxillerat, incloent la universitat en l’actualitat.

Però no sols eren lectures obligatòries que no m’aportaven res, sinó també gràcies a la ESO i al batxillerat he llegit grans llibres de la literatura com per exemple: Saint-Exupéry, A (1943). El principito, Valle-Inclán, RM (1920) Luces de bohemia. Madrid; Allende, I (1982) La casa de los espíritus. Chile; entre molts altres.

En l’actualitat, al pas a la universitat, els llibres que he llegit han estat relacionats amb l’educació, que és allò al que vuic dedicar-me, i amb la literatura infantil i juvenil. És molt important tindre un apropament amb aquesta literatura ja que he d’estar molt ben informada per al futur poder ajudar i recomanar als meus alumnes.

Fins al segon curs de carrera no he rebut un ensenyament especialitzat sobre la lectura i la literatura, i pense que és un tema molt important a tractar. Amb el pas dels anys m’he adonat que llegir llibres que no t’agraden i per obligació té com a conseqüència el rebuig a la literatura i a la lectura en general. A l’escola i a l’institut es deu fomentar la lectura amb diverses tècniques, i no imposar la lectura com una obligació i una forma d’avaluació.

En aquest moment, estic llegint un llibre anomenat Rayuela, de Julio Cortázar. És molt interesant i em crida molt la forma de llegir-ho. Us informaré més endavant quan l’acabe.

Autobiografia literària

Amparo Ferri Arlandis

La meua afició per la lectura es deu a la gran consideració que la meua família te d’ella.

Des de ben menuda he crescut rodejada de llibres; la meua iaia i el meu iaio tenien una gran biblioteca on pasava les vesprades amb ells. Sempre es dedicaven a llegir-me qualsevol llibre d’aventures que tenien o simplement s’inventaven un, però sempre aconseguien que aquests moments de lectura foren els millors de tot el dia.

A més, totes les nits feia que els meus pares em llegiren un conte, fora quin fora. Encara que, com tot xiquet, tenia les meues preferències; els que més m’agradaven eren Els set cabridets, Els tres porquets i Caputxeta vermella.Quan vaig aprendre a llegir, recorde que ja no deixava als meus pares estar amb mi, era jo sola qui triava els contes i els llegia.

Amb el pas del temps, el interès per la lectura es va anar esfumant. Un dels factors que va influir va ser l’entrada al col·legi. La majoria de voltes, els llibres que llegia eren obligats i no m’agradaven. Açò va produir que agafara “mania” a la lectura i m’agobiara al ficar-me enfront un llibre. Per a mi, aquest era el pitjor moment del dia ja que moltes voltes tardava molt de temps en llegir-me deu pàgines perquè no entenia el que deia i em tocava repetir-ho.

Després de molts anys amb aquesta situació, el naixement de la meua germana va produir un canvi. Sentia la necessitat de transmetre-li tot allò que jo havia après i l’hàbit que els meus avis m’havien ensenyat.  Em vaig dedicar a llegir-li nombrosos llibres i contes que jo guardava de la meua infància. Tots aquells moments hem feien tornar als meus primers contactes amb la lectura i els llibres.

Una de les curiositat que puc comentar de la meua autobiografia literària és la presencia de llibres de novel·la però la absència de llibres de poesia o teatre. Quasi tota la meua vida he llegit llibres de novel·la per diferents motius: em pareixien més fàcils, més accessibles i a classe em feien llegir aquests.

En canvi, quan arribí a batxiller açò canvià. Vaig tindre un mestre que era apassionat per la poesia, es passava el dia llegint llibres o inclòs realitzant algun. Per aquest motiu, va tractar d’enganxar-mos a la poesia, tots el mesos ens feia llegir-nos un llibre per què li agarrarem estima i no l’apartarem de les nostres lectures diàries.

Des d’aquest moment, la meua visió sobre aquest gènere literari va canviar. Al principi, em pareixia molt difícil d’entendre però amb el pas del temps em vaig acostumar.

Actualment, la lectura i jo no estem molt lligades ja que no tinc massa temps lliure. Encara que, totes les nits abans de gitar-me trobe un ratet per a llegir. Aquests llibres són triats per mi, m’interessen. La majoria són d’amor o de misteri, com el que estic llegint ara anomenat Canciones para Paula.

Pense que la lectura es una ferramenta fonamental durant tota la vida ja que t’aporta coneixements i vocabulari. Com a futura mestra, considere que des de els primers anys a l’escola, es deuria de fomentar aquesta pràctica i deuríem de ser capaços de transmetre-los la gran importància que té per a desenvolupar-se i créixer tant com a persones com a l’àmbit educatiu.

Autobiografia literària

Andrea Teruel Martínez

En una primera ullada, pareix que la lectura de literatura al llarg de la meua vida haja tingut un caràcter fred, sense gaudiment. Però, mirant més profundament, això és ben diferent. Aquesta perspectiva es pot deure a que tinc més presents els records de l’Educació Secundària Obligatòria que els de l’Educació Primària. És a dir, a l’ESO teníem tots els alumnes unes lectures obligatòries, tant en valencià, com en castellà o anglès. A més a més, a les assignatures d’història i llatí també n’hi vam tindre. El fet que siga obligatori no implica només que no gaudeixes  de la lectura, ja que no l’has elegit tu, sinó que, a més, l’has de llegit tenint en compte que després hauràs de fer un treball, com un comentari on fas un resum, defineixes els personatges, etc., o un posterior examen sobre el llibre llegit. Amb tot açò vull dir que, mentre vas llegint, al cap només tens la pressió d’estar recordant alguns detalls de la història que més tard et preguntarà el professor, en lloc d’estar gaudint de veritat de la lectura que s’està fent. I sí, em podria preguntar: “Si tenia lectures obligatòries que no gaudia, per què no llegia jo pel meu compte altres llibres?” La resposta la tinc clara, i és que a aquesta etapa d’educació et carguen massa de treballs de totes les assignatures; per tant, no hi queda molt de temps lliure per tal de gaudir dels interessos propis, com era el meu cas, que feia música i practicava natació, a més dels estudis acadèmics.

Tanmateix, i com ja he dit, tinc un record diferent si pose  la vista a l’etapa de Primària. Allà també llegíem els llibres que ens manaven els mestres i mestresses, de manera obligatòria, però amb una actitud radicalment diferent. Ells sí que feien i potenciaven el gaudiment de les lectures que fèiem, ja que organitzàvem tertúlies dels llibres llegits. A més, també llegíem a classe alguns capítols. D’aquesta manera, la lectura col·lectiva ens motivava molt a tota la classe. També volia comentar que, a banda dels llibres obligatoris en les diferents llengües, cadascú teníem una fitxa a classe on apuntàvem llibres opcionals que ens llegíem. Així, a final de curs, l’alumne que més llibres llegia tenia una recompensa, que solia ser el regal d’un llibre per part del mestre.

A més d’aquests aspectes de l’escola, totes les setmanes m’anava amb ma mare a la biblioteca municipal, on esgotava el meu temps llegint les fantàstiques històries de Kika Superbruja, les quals m’endinsaven dins d’un món on només existia jo, al paper de Kika, disfrutant de la multitud d’aventures que tenien lloc a les seues pàgines. Era el moment especial de la setmana.

Però, l’aspecte d’aquesta etapa que més m’agradaria destacar no és cap dels comentats. Es tracta del concurs de “Les Penyetes”, un concurs de producció literària que es feia al meu poble, Xirivella. Tots els col·legis de la localitat hi participaven, i es competia per cursos de Primària. Amb aquest concurs el que es volia potenciar no era només la lectura de llibres, sinó també la producció i creació de nous, propis dels xiquets. Recorde que tots els anys hi vaig participar, ja que era molt motivador, perquè les millors històries les publicaven al llibre que, posteriorment, enviaven gratuïtament a tots els domicilis del poble. I, així, podies veure i llegir contes fets des de xiquets de primer fins sext de primària, amb dibuixos inclosos. Era realment increïble la imaginació i creativitat que es té, sempre i quan es potencie i motive amb activitats com aquesta. Quan hi participava no era conscient de la importància d’aquest concurs, però ara que torne a mirar els llibres de “Les Penyetes” que en tinc a casa m’apareix un somriure al rostre, em ve un record melancòlic, i em pregunte: “I això, perquè no ho fan també a la Secundària? O al Batxillerat?” Pot ser sorgeixen grans escriptors, qui sap.

Ara, enviant la vista més enrere encara, tinc uns records formidables de la meua primera infància. Aquests ja són a casa, a l’ambient familiar. Encara tinc aquell llibre de Las nanas de la cebolla de Miguel Hernández, aquelles poesies plenes de màgia que ma mare em llegia cada nit al llit abans d’anar-me’n a dormir. Era una edició fantàstica amb il·lustracions a color per a menuts. En poques setmanes ma mare acabava el poemari, però a mi m’agradava tant que li deia que me’l llegira altra i altra volta. Mai em cansava d’aquelles paraules hipnotitzadores. Pot ser aquella va ser una de les causes de la meua actual sensibilitat per lectures d’aquest perfil. I això ho vaig comprovar a 2n de Batxillerat, quan vam llegir Nanas de la cebolla altra vegada. Va ser en eixe moment quan vaig comprovar que amb aquelles lectures em podia refugiar de tots els problemes que podia tindre. Va ser en eixe moment quan em vaig donar compte que de veritat gaudia amb la literatura. I, des d’eixe moment, no n’hi ha moment que no porte un llibre entre mans, i al cor.

Autobiografia literària

Alicia Cifuentes Aznar

La meua experiència literària comença des de ben menuda. Quan només tenia 1 any, ma mare passava hores narrant-me contes per a dormir. Un dels que més m’agradava era El rei lleó, però sobretot m’encantava quan em contava històries improvisades. A diferència de la meua germana que quedava adormida a l’estona, jo em quedava bocabadada amb aquells meravellosos contes d’aventures. Mai aconseguia agafar el son durant aquesta estona, doncs no volia perdre’m el final, que era sempre el més interessant de tot.

Quan era un poc més major, totes les setmanes anava en companyia de ma mare a la biblioteca municipal del poble i escollia uns quants llibres per a llegir-los a casa. El temps que passava allí se’m passava rapidíssim, doncs gaudia estant envoltada d’aquella infinitat de llibres que em demanaven dur-los amb mi. Tots tenien alguna cosa especial però un d’ells va passar més nits amb mi que a la biblioteca. Admirava a Mowli, el xiquet protagonista de El llibre de la selva, i cóm acabava comprenent el vertader valor de les lleis que regien la selva, de l’amistat i del treball en equip.

Al començar Educació Infantil, la meua passió per la lectura era major. Unes hores a la setmana les dedicàvem a la lectura de llibres que els alumnes dúiem a l’escola. Totes les lectures passaren per les meues mans en qüestió de setmanes, a diferència de la resta de companys. A partir d’aquest moment, la mestra va decidir que jo seria la seua ajudant. Cada dia seuria amb un company, jo els llegiria i ells em llegirien a mi. Esperava aquest moment amb moltíssimes ganes i gaudia com ningú exercint aquesta tasca que tan bé em feia sentir.

Durant el període d’Educació Primària, el meu interès per la lectura seguia creixent. La meua escola disposava d’una gran biblioteca que era freqüentada per la majoria dels alumnes al sortir del menjador. Era el meu moment, un moment en el que m’endinsava en la història d’uns animalets que narraven les seues aventures en la ciutat. D’aquest llibre en tinc un grat record, doncs va ser el que em va permetre comprendre la importància de defendre als animals, aquells éssers sense veu pròpia i indefensos front l’humà.

El pas a l’institut en l’Educació Secundària Obligatòria va suposar un canvi molt dràstic. A partir d’aquest moment ja no llegia per gust sinó per obligació. No és que no poguera escollir els llibres que m’agradaven sinó que, a més, devia “estudiar-me’ls” per a fer un examen amb les preguntes més rebuscades que et pogueres imaginar. El nivell cada vegada era major, els deures i els treballs més abundants, i els materials més complexos, més específics en contingut i més diferenciats. Tots aquests factors van influenciar en la lectura i van fer que disminuira el meu interès per a dirigir-lo cap a altres direccions.

En Batxillerat la relació amb la lectura era cada vegada més distant. Va ser un temps en el que vaig estar concentrada en un objectiu que seria decisiu per al meu futur professional. Poder aconseguir allò que em proposava em va costar moltes hores d’estudi, i per tant, el temps que em quedava lliure el dedicava a gaudir amb la família i amics. És a dir, preferia passar una bona estona amb els meus que continuar rodejada de llibres, encara que fos la meravellosa novel·la de Isabel Allende, La casa de los Espíritus.

Avui dia, ja en segon any del Grau de Magisteri, la perspectiva ha tornat a canviar. Com a futura mestra d’Educació Primària he comprés la importància d’estar capacitats per a fer veure als xiquets que la lectura és gratificant. Un bon mestre ha de saber cóm motivar per a desenvolupar la capacitat de gaudi lector i desenvolupar la seua capacitat crítica. De fet, cal tindre sempre un aspecte en compte, i és que el creixement en lectura és un procés evolutiu i continu que no devem abandonar en cap etapa de l’educació d’un individu.