RONDALLA

Les set germanes

Va haver-hi un temps en què recorria els pobles de la comarca d’Alacant un home roí i mala persona a qui tot el món tenia molta por, principalment els xiquets.Aquest home, del qual ningú no sabia ni el nom ni d’on venia, era anomenat per tots de diverses maneres:adés Pare Llop, adés Puto Vello bé, d’una manera mes senzilla li deien “l’home del sac”.

El seu aspecte era inconfusible: molt alt i un poc vell, la cara barbuda i rogenca, i els cabells blanquinosos i rebolicats. Anava, tota la roba despentolada, amb un capell de palla molt gran i un serró molt gran penjant-li del muscle. Anava pels pobles demanant almoina i les dones més li’n donaven per por que no pas per caritat.

En un d’aquestos pobles vivia una dona viuda amb set filles, l'última de les quals era coixeta.

La mare i les xiquetes vivien tranquil·lamenti sense patir estretors econòmiques, per tal com la dona era una pastissera excel·lent: els seus bescuits i les seues pastes se les disputaven tots, fins els senyorets d’Alacant.

Tots els matins, quan la dona pastava, encara no havia tret les pastes del forn, i ja preguntava a les filles:

-Filles meues, què voleu que us faça?
I les xiquetes contestaven tot cantant:
-Mare, mare, a mi un rotllet.
-Mare, mare, a mi una coqueta.
-Mare, mare, a mi una treneta.
-Mare, mare, a mi una barqueta.
-Mare, mare, a mi una bambeta.
-Mare, mare, a mi un bescuitet

La coixeta, que era la més petita de totes, deia sense precisar:
-Mare, mare a mi també.

I naturalment, la mare els feia tot el que elles li demanaven.

Tots els dies les xiquetes anaven a costura i a la vesprada, quan n’eixien, corrien i jugaven pels bancals que hi havia a les afores del poble. Enmig d’un d’aquells bancals hi havia un gran cirerer que estava carregat de cireres. Ja us podeu figurar quin goig: les xiquetes pujaven dalt de l’arbre per menjar-ne sense problemes, ja que aquell cirerer no era de ningú.

I va ser el cas que, una vespradeta que eren totes allí, dalt de l’arbre,vaaparèixer el Pare Llop carregat amb el sac i el serró. Quan les va veure, arrancà a córrer cap a elles tot fent uns crits que podrien espantar els més valents. Totes van fugir excepte la coixeta que sense ningú que la baixara es va quedar en el cirerer. El Pare Llop la va agarrar i, ans de ficar-la dins el serró, li digué amenaçador:

-Ara anirem de casa en casa i, quan jo t’ordene “canta cantaserronet, si no, et pegaré un cascarronet”, tu hauràs de cantar una cançó que jo t’ensenyaré.

D'aquesta manera recorrien tots els pobles per demanar almoinai, quan arribaven a la porta d’una casa, el Pare Llop deia a la dona que s'espantava només de veure'l:

-Dona, em dona una monedeta i li cante una cançoneta?La dona, tota temorosa, solia respondre:
-Vaja...bé!
 

Aleshores se sentia la veuota del Pare Llop que ordenava:
-Canta, canta, serronet, si no, et pegaré un cascarronet!
I la coixeta cantava:

Açò eren set germanes
que al cirerer m'han deixat
ha vingut el Pare Llop,

dins del serró m'ha tancat.

No cal dir que, quan acabava la cançoneta, les dones exclamaven un “oi!”ple de temor i , tot compadint-se de la pobre i misteriosa víctima, donaven una moneda a l’odiat vell.

Això s’esdevenia tots els dies, i d’aquesta forma va passar l’estiu, la tardor i, fins i tot, va acabar l’hivern. Havia transcorregut prop d'un any i la família de la coixeta ja l’havia donada per perduda quan, un diumenge el Pare Llop, que ja no recordava de quin lloc era la xiqueta, va tornar al poble on l’havia capturada. Per sort, la primera casa amb què es va topar va ser la de la mare i les germanes de la coixeta.

Tot desconeixent aquesta circumstància, el Pare Llop va trucar a la porta de la casa; i ja anava a començar la tonadeta, quan sentí que les campanes de l’Església tocaven a missa. El Pare Llop va pensar d’anar-hi per tall de demanar a la porta del temple, però, com que devia haver-hi molta gent, va decidir de deixar el serró a la dona, la mare de la coixeta:

-Escolte, puc deixar el meu serró aquí per anar a missa?

-Deixe’l darrera la porta- va respondre la mare.

La casualitat, la fortuna o la providència van fer que just en aquell moment, la mare pastava i deia allò de:
-Filles meues, què voleu que us faça?
 

Per ordre, i de la forma que ja sabeu, les filles li demanaven el que volien fins arribar a l'ultima I de sobte, es va sentir una veu que feia:

-Mare, mare a mi també!

-Xiquetes, heu sentit? –digué la mare-. Sembla la veu de la coixeta que ix d’aquell serró.

Corrents, obriren el serronet i van trobar a la coixeta que, molt feliç, es penjava del coll de sa mare. S’abraçaren, es besaren i la dona va fer el bescuit més gran de tota la seua vida. En acabar, la mare prengué el serró i va ficar dins un cusc que hi havia al jardí.

El Pare Llop va tornar de missa i quan arreplegà el serró i s’en va anar a una altracasa a demanar almoina. Quan va dir la frase que solia – “Canta, canta, serronet, si no, et pegaré un cascarronet”-, va trobar que el serró no cantava. Aleshores, tot enfadat, va alçar el serró i li va pegar, amb fúria, un bac en terra. Llavors, totes les abelles van eixir i el van unflar a picotades. Finalment, vingué l’agutzil i se’l va emportar.

I des d'aquell dia es va acabar la por que tots li tenien al Pare Llop. Tan sols en queda el record i, de vegades, se sent dir a alguna mare:
-Xiquets, sigueu bons no siga cosa que vinga el Pare Llop i se us emporte


Fi