REFLEXIÓ SOBRE LA LECTURA DE TEORIA DE L'EDUCACIÓ LITERÀRIA

DE LA NARRATIVA ORAL A LA LITERATURA PER A

INFANTS. INVENCIÓ D'UNA TRADICIÓ LITERÀRIA

A aquesta producció han col·laborat diversos autors, així com Teresa Colomer, Teresa Duran, Antonio Rodríguez o Caterina Valriu, tots coordinats per Gemma Lluch, doctora en filologia catalana i actual docent d’aquest grau a la Universitat de València. Tots ells han treballat per tal de fer una guia pràctica pel que fa al tema de la literatura de tradició oral que actualment s’empra amb xiquets o joves.

La gran majoria de nosaltres hem rebut una educació literària molt pareguda a la nostra infància. Ens referim als contes populars com “La Caputxeta Vermella” o “Hansel i Gretel”. Tots coneixem aquestes històries. Tanmateix, sabem també d’on venen? Sabem el procés de transformació que han patit? Per desgràcia, molts no som coneguts d’aquestes qüestions, i per això cal destacar aquest llibre de teoria literària per tal de, en tant que educadors, tindre una idea més ampla sobre la vertadera història d’aquests contes, així com també veure com grans companyies com pot ser Walt Disney un bon exemple les transforma al seu favor, atrapant a la societat infantil.

En primer lloc, caldria tindre en compte que contes com “La Ventafocs” o “Blancaneus” no són invents del segle XX, no són invents de les princeses creades per Disney. Efectivament, aquestes provenen de la tradició oral des de fa segles. D’aquesta manera, cada poble tenia la seua pròpia versió de cada història, totes elles de caràcter popular, i pot ser moltes d’elles amb elements que hui en dia no es consideren adients per a xiquets, com pot ser el sexe o la luxúria presents a “La Caputxeta Vermella” (versió original). Arriba el segle XX i el cinema, arriba Walt Disney i les seues pel·lícules, i arriba, en conseqüència, l’homogeneïtzació d’aquests contes. És a dir, totes les versions s’unificaran en una sola, la qual s’expandirà per tot el continent, condicionant a tots els xiquets i xiquetes del món. Per tant, és ben clar que aquest fet resultarà negatiu pel que fa a les tradicions de cada poble. Tots els trets característics de cada terra desapareixen en favor d’una versió única que mai té en compte aquests trets i, a més, amb el pas del temps i de les generacions som cada vegada menys conscients del que açò suposa, ja que cada vegada vivim en una societat més globalitzada. De veritat sols tenim una manera de mirar el món? Gemma Lluch no podia haver fet aquesta crítica de millor manera: “Disney agafa una gran peça i la posa en un telescopi. La redueix a una extensió ridícula i fabrica una cosa òbvia. No deixa lloc al pensament, al sentiment o a la imaginació de l’infant”.

Així mateix, també és de destacar el capítol dedicat als personatges fantàstics, en tant que no sols mestres, sinó també narradors de rondalles populars, ja que ens enfonsa en el món de les bruixes, fades, nans, mags, gegants, etc., oferint-nos una visió nova. És una visió que el xiquet que llig aquests contes o veu les seues adaptacions cinematogràfiques, no ho nota. Ens referim a la segona homogeneïtzació dels elements, tant físicament com psicològicament. Per exemple, els atributs de les bruixes es defineix Caterina Valriu: “[...] aparença de dona vella que es caracteritza per la seua lletjor, vestida amb robes fosques i desastrades i tota ella voltada d’una clara sensació de brutícia, d’olor de resclosit [...]”. Aquesta és el prototip que apareix a totes es versions tradicionals, ja siga un conte, o un altre. Ací podem veure un exemple real d’una narració per a infants: “Davant d’ells acabava d’aparèixer una dona revella amb pocs cabells, blancs i rebregats, una barbeta punxeguda, uns ulls que brillaven intensament i una boca on ballava una única dent. Era la bruixa Miloca.” (SORRIBAS, S. (1985): La vall del paradís, La Galera, Barcelona, pàg. 82.).

En resum, el que el llibre ens aporta és la importància de tindre una consciència activa pel que fa a aquestes transformacions que, en moltes ocasions, perjudiquen a la cultura popular dels pobles. De la mateixa manera, i com ja bé s’ha apuntat, també disminueixen la capacitat creativa i imaginativa dels xiquets i xiquetes, ja que els estem oferint una única versió molt tancada. Tot i això, ja a aquesta segona dècada del segle XXI estan apareixent noves versions de lo tradicionalment tancat. Estarà ressorgint l’inici de tot açò? Estarem donant vida a la cultura popular tradicional enterrada des de fa dècades?