EDUCACIÓ LITERÀRIA

En primer lloc, cal dir que l’objectiu de l’educació literària és crear i formar lectors competents, lectors que gaudeixen de la lectura que fan i, a més, que la seua lectura resulte crítica i comprensiva.

Tot i això, no es pot continuar definint l’educació literària sense tindre en compte la seua evolució històrica a l’educació. Des de l’antiguitat fins el segle XVIII va predominar la retòrica, on els grans autors ensenyaven als seus deixebles l’art d’una bona expressió, a més d’aprendre els grans autors clàssics. Durant l’Edat Mitjana, l’educació literària estava orientada cap a una minoria: la classe social elevada. A més, aquest aprenentatge només estava basat en l’adquisició de competències comunicatives per a la vida social, com podia ser de gran utilitat al clero. Al segle XIX apareix el sentiment nacionalista, i es comença a ensenyar els autors i les seues obres més representatives, d’un mode historicista. No va ser fins els anys 60 quan la concepció d’educació literària va canviar radicalment i, aleshores, es fomentava l’adquisició d’hàbits lectors i la formació de lectors competents. A més, utilitzaven molt el comentari de text, recurs que encara s’utilitza a les àrees de llengua d’ací. Per últim, cal esmentar el caràcter estètic i creatiu del text literari, el qual no apareix fins els anys 80. És ací on es potencia més encara el gaudiment al llegir i, com a novetat, el foment de la creació pròpia de textos, és a dir, la redacció personal.

A partir d’això, l’educació literària comprèn un camp molt ampli. D’aquesta manera, Felipe Zayas ho resumeix en aquestes tres implicacions que interfereixen a l’educació literària:

-      Descobrir la lectura com experiència satisfactòria fundada en la resposta afectiva del lector (és aquest el qual s’emociona amb la intriga; s’identifica amb els personatges; reconeix al text la seua pròpia experiència vital com experiència humana; descobreix móns allunyats de la seua experiència immediata; contrasta la seua pròpia interpretació amb la d’altres lectors; percep estèticament el llenguatge; etc.,).

-      Aprendre a construir el sentit del text, és a dir, a confrontar la visió que té el lector de sí mateix i del món amb l’elaboració cultural de l’experiència humana que li ofereix l’obra literària.

-      Conèixer les particularitats discursives, textuals i lingüístiques dels textos literaris, característiques que estan condicionades històricament i configuren els gèneres o formes convencionals de la institució literària mitjançant les que la humanitat ha simbolitzat la seua experiència.

Tanmateix, aquestes finalitats les ha de dur a terme l’escola, la qual té una labor molt important en quant a la transmissió del patrimoni literari, entre altres. És a l’escola on els xiquets tenen la primera presa de contacte amb aquest art, on viuen experiències i, a mesura que es van formant com lectors, van adquirint un gust per la literatura. A més a més, per a gran quantitat de joves l’escola és l’únic espai físic on tenen contacte amb la literatura escrita, ja que cada vegada més estan immersos en la cultura audiovisual. Per últim, i per tal d’endinsar-nos més, cal matissar que l’escola no està només per presentar eixa literatura com un fet merament acadèmic, sinó que ha de presentar juntament la seua utilitat, la qual resulta a vegades dubtosa per als i les alumnes (Ana Pilar Gutiérrez Gutiérrez, 2009).

Amb tot això el que es pretén és donar una visió crítica i personal de cada lectura d’un text literari. És a dir, una vegada formats els lectors, aquests han de saber comprendre el que lligen (independentment del gènere del text), han de ser capaços de fer resums, d’interpretar la lectura, fins i tot fer comentaris sobre l’obra, creant nous textos d’elaboració pròpia.

A més a més, i juntament amb tot el que s’ha dit, també s’ha ensenyar l’experiència estètica de la literatura, el gaudi del llegir. I així ho senyalen Brioschi i Girolamo argumentant que “el lector aprendrà tant més a moure’s amb independència quant més haja elaborat criteris de gust, fundats no en el simple m’agrada o no m’agrada, sinó en una curiositat més ampla i una apertura intel·lectual menys pràctica”. I és el lector el vertader protagonista de la lectura, perquè és ell mateix qui li dóna sentit a les paraules escrites, i així també ho valoren autors com Roland Barthes: “el text literari no està acabat en sí mateix fins que el lector el converteix en un objecte de significat, el qual serà necessariament plural”. També Jorge Luis Borges, al parlar de què és un llibre, va dir: “és una cosa entre les coses, un volum perdut entre els volums que poblen l’indiferent univers, fins que troba el seu lector, amb l’home destinat als seus símbols. Ocorre llavors l’emoció singular, la bellesa, eixe misteri bell que no desxifra ni la psicologia ni la retòrica”.