GÈNERE LÍRIC

El gènere líric configura un tipus d’actitud literària juntament els altres gèneres literaris, els quals es concreten en uns trets lingüístics específics del discurs (Abad, F., 1985). “Una d’eixes actituds és la lírica, que obeeix a una exaltació emocional”. Com bé deia Goethe, es tracta d’una actitud de l’ànima, de l’expressió dels sentiments més purs i profunds de l’autor o l’autora, i de la seua comprensió per part del lector. És a dir, el o la poeta pretén ser oït, considerat, es mostra preocupat per tal de que el seu esperit siga escoltat pel món exterior.

En conseqüència d’aquest perfil, es pot afirmar que el gènere líric es basa en paraules subjectives, ja que els autors pinten la realitat al seu gust personal. L’espanyol Antonio Machado defineix aquesta realitat d’un mode molt encertat en quant a l’objectiu del poeta: “flor que vol llançar el seu aroma al vent”. I és això en el que es basen els poetes. Ells parteixen d’unes circumstàncies objectives, però al convertir-lo en paraules, adopten un caràcter molt subjectiu, amb l’objectiu de ser escoltats i considerats.

Tanmateix, cal tindre en compte una diferència que pot confondre-nos. Una literatura lírica pot ser qualsevol que estiga escrita en forma de vers, i això ja es feia a l’Edat Mitjana, on s’escrivia una gran quantitat de versos d’amor. Per altra banda, aquells escriptors no sentien eixa emoció i sentiment al seu interior, no es tractava d’una emoció humana personal, no buscaven la bellesa. Eren, simplement, “versificadors”. Per tant, no era poesia, la qual es defeneix de ser lírica i, a més, expressar els sentiments del poeta, així com omplir els versos d’una bellesa inigualable.

I així és com surgeixen aquests dos conceptes que ens poden confondre; perquè, com ja s’ha dit, no és el mateix ser “versificador” que ser poeta, qui complementa a l’anterior.

Per acabar, mostrarem un exemple d’un breu poema del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), poeta molt estudiat per la literatura i cultura valenciana. Aquest, en concret, s’anomena Crit i nit i forma part del bloc que tracta el tema de la mort, com bé es pot observar a les seues paraules.

          LES famílies de dol per a tota la vida.

          La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare

          que no li varen dir que el fill havia mort

          en el front de Terol: simplement li digueren

          “ha desaparegut”. I va passar la guerra

          esperant el seu fill. I va acabar la guerra

          i esperava el seu fill. I va parar la taula,

          li va posar també llençols nous en el llit,

          i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.

          ¿Morí? No s’ha sabut. Sol, desaparegut.

          Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde

          els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,

          i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?

          Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!

          Qui va a saber això! Les famílies de dol

          per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Per últim, esmentar que pertany al conegut poemari Llibre de Meravelles (1971), considerat una crònica de la València de la postguerra.