PARATEXTOS

Etimològicament, paratext és allò que acompanya al text (para = junt a, al costat de). El text pot ser pensat com objecte de la lectura, a la que preexisteix, o com producte d’ella: es llig un text ja escrit o es construeix el text al llegir. Però ja es considere que el text existeix per a ser llegit o perquè és llegit, la lectura és la seua raó de ser, i el paratext contribueix a concretar-la.

Gérard Genette (1987) defineix el paratext como allò que fa que el text es transforme en llibre i es propose com a tal als seus lectors i al públic en general. A més dels elements verbals (prefacis, epígrafs, notes...), Genette inclou manifestacions icòniques (il·lustracions), materials (tipografia, disseny) i purament factuals (fets que pesen sobre la recepció, informació que circula por distints mitjans d’un autor...).

Altra definició reconeguda de paratext és la que fa Hébrard (1983):

Abans de ser un text, el llibre és, per al lector, una coberta, un títol, una posada en pàgina, una divisió en paràgrafs i en capítols, una successió de subtítols eventualment jerarquitzats, una taula de matèries, un índex..., i, per suposat, un conjunt de lletres separades per blancs. En síntesi, un llibre és un procés multiforme d’espacialització del missatge que es proposa a l’activitat dels seus lectors. (Hébrard, 1983:70)

Els elements que integren el paratext depenen del caràcter espacial i autònom de la escriptura. Per exemple, bibliografies i índex, serien impensables en forma oral. A més, aquests elements compleixen una funció de reforç que tendeix a compensar l’ausencia del context compartit per emissor i receptor. Així, tal com diu Maite Alvarado (1994), des d’una perspectiva pragmàtica, es podria dir que és l’objectiu de la lectura el que defineix el caràcter paratextual o textual d’alguns elements.